1. Visió general de la dona àrab en
l'actualitat.
Dilluns, 9 de juliol, 2012
De 9.00 a 11.00 hores.
Celia Romea Castro
Departament de Didàctica de la Llengua de la Universitat de Barcelona
En comptes d'un xoc de
civilitzacions manufacturat, necessitem concentrar-nos en el lent treball de
reunir cultures que es traslapen, perquè es prestin unes a altres, vivint
juntes en formes molt més interessants del que permet qualsevol manera
compendiada o no autèntic d'entesa . Però aquest tipus de percepció ampliada
requereix temps, paciència i indagació escèptica, i el suport que atorga la fe
en les comunitats d'interpretació, cosa difícil de mantenir en un món que
demana acció i reacció instantànies. "
Edward
Saïd “Orientalisme”: 25 anys després[1]
Després de haver passat més de trenta anys des
del cèlebre text de l’Orientalisme
d'Edward Saïd (1978), els postulats de l'autor palestí segueixen essent objecte
de reflexió, estudi i debat. No pretenem entrar en els motius seva vigència,
però potser valgui la pena fer unes breus consideracions sobre l'abast històric
i cultural del que per a molts ha significat l'anàlisi més genuïnament
alternatiu i sagaç de les relacions Orient-Occident fet fins ara.
És evident que l'enfocament dels interessos americans, i en menor mesura europeus, cap a una determinada parcel·la del planeta, en aquest cas el Pròxim Orient, han propiciat en els últims anys
i, sobretot, després dels atemptats de l'11 de setembre de l’any 2001, una regressió cap a l'acceptació i el reconeixement del pensament de l’orientalista que senyala la denúncia dels estereotips caducs i reduccionistes sobre "els
àrabs",
"els
musulmans" ... que, com
també advertia el mateix Said, fa més
de tres dècades, estan arrelats en el pensament occidental. Cal fer
un esforç col·lectiu de revisionisme històric, d'autocrítica i d'independència intel·lectual per acabar amb
la ideologia del poder i el desig
de dominació exercida sobre Orient. Saïd, per donar proves dels seus arguments, va fer l'anàlisi
a l’Orientalisme d'un determinat corpus de textos per demostrar que
les representacions que es feien
destil·laven representacions, i no eren més
que això,
representacions, no retrats reals d'Orient. Això és especialment significatiu si es té en compte que el discurs de l'orientalisme europeu i posteriorment americà, en termes de Michel Foucault, han
reposat sobre un entramat d'escrits i publicacions de caràcter normatiu, convertits en el llenguatge habitual del que escriu la història i com a justificació de tot tipus de afanys i interessos propis. El tema és
complex. Acceptat per uns, però qüestionat per les excepcions que per sort
es produeixen.
No
pretenem tractar el orientalisme en termes amplis, sinó només fer algunes representacions de dones àrabs, i intentar trencar el constructe, perquè el tracatement que tenen no és una excepció. Veiem que, malgrat els esforços individuals o col·lectius que fan, ens arriben i tenim unes imatges que moltes vegades no mostren la veu
pròpia que tenen.
El
suposat pensament popular occidental, alimentat pels mitjans de comunicació i amb una falta de sensibilitat per les realitats complexes, s'afanyen en associar a les dones àrabs
amb
l'opressió i la subordinació.
No volem dir que no es produeixi, -qui estigui lliure de culpa, que llenci la primera pedra- però la projecció més difosa està associada a una imatge de dones com a mestresses de casa, esposes i mares, uniformades del cap a peus, amb burques i vels negres. En general, hi ha una falta d'atenció o una difusió minoritària de les activitats de les dones independents i políticament actives, Hi ha poca consideració cap els esforços que realitzen per sortir d'un entorn hostil per aconseguir emancipar-se i consolidar-se com a persones lliures. No obstant això, en els últims vint anys, abunden les dones àrabs que ofereixen una personalitat rica i amb ganes de tenir veu pròpia, que expliquen les seves experiències, a la recerca d’un equilibri i amb un clar intent per corregir la desinformació per establir un pont cultural amb el públic occidental.
Tant en literatura com en produccions audiovisuals de diferents països hi ha constància que la seva realitat és audaç, valenta i plena de rics matisos, per explicar que pateixen discriminació i oprobis, però tenen capacitat i enginy per trobar sortides a situacions, malgrat puguin semblar irreversibles.
No volem dir que no es produeixi, -qui estigui lliure de culpa, que llenci la primera pedra- però la projecció més difosa està associada a una imatge de dones com a mestresses de casa, esposes i mares, uniformades del cap a peus, amb burques i vels negres. En general, hi ha una falta d'atenció o una difusió minoritària de les activitats de les dones independents i políticament actives, Hi ha poca consideració cap els esforços que realitzen per sortir d'un entorn hostil per aconseguir emancipar-se i consolidar-se com a persones lliures. No obstant això, en els últims vint anys, abunden les dones àrabs que ofereixen una personalitat rica i amb ganes de tenir veu pròpia, que expliquen les seves experiències, a la recerca d’un equilibri i amb un clar intent per corregir la desinformació per establir un pont cultural amb el públic occidental.
Tant en literatura com en produccions audiovisuals de diferents països hi ha constància que la seva realitat és audaç, valenta i plena de rics matisos, per explicar que pateixen discriminació i oprobis, però tenen capacitat i enginy per trobar sortides a situacions, malgrat puguin semblar irreversibles.
Les
dones àrabs
es debaten entre la tradició i la modernitat, i això les situa en una circumstància incòmoda, amb poc reconeixement; perquè, segons el punt de vista que relata les seves
accions, se les pot arribar a catalogar com a properes al extremisme radical.
No obstant això, des d'una perspectiva objectiva, han estat i són les que sovint impulsen el desenvolupament de la regió; per tant, és indispensable fer visible i reconèixer el seu esforç en la millora social, política, econòmica i cultural i valorar el seu paper en una modernització de entorns que no hem de pretendre que siguin a imatge i semblança dels anomenats "occidentals", com a oposició al genèric oriental, perquè aquesta és una altra de les miopies en què podem, i solem, caure fàcilment.
Durant la sessió farem una presentació general
que permeti apropar-nos al punt de vista que vol mostrar la seva habilitat pera resoldre
situacions que s'allunyen dels tòpics occidentals, així com el seu esforç i desig
deixar-los oblidats per sempre.
________________________
Per
veure
o llegir
[1] Edward
Said: http://www.mundoarabe.org/orientalismo_edward_said.htm
“Caramel”
o “Sukkar Banat”
(2007) Direcció: Nadine Labaki.
Líbano.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada