6. Relacions entre teatre i cinema

Recreació en termes cinematogràfics, i en un temps present, de la textualitat de la Medea d'Eurípides


OBRES TEATRALS  QUE  HA  PASSAT AL CINEMA 


Liliam Hellman 

The Children's Hour  (La calumnia, 1961) 

Dirigida per  William Wyler 

The Little Foxes (La loba, 1941)

 Dirigida per William Wyler 

Tennessee Williams

Thomas Lanier Williams III, més conegut pel pseudònim Tennessee Williams (26 març, 1911- al 25 febrer 1983), va ser un destacat dramaturg nord-americà. El nom "Tennessee"  l'hi van donar els seus companys d'escola a causa del seu accent meridional i a l'origen de la seva  familia. En 1948 va guanyar el Premi Pulitzer de teatre per  A Streetcar Named Desire  (Un tramvia anomenat Desig), i el 1955 per Cat on a Hot Tin Roof  (La gata damunt la teulada de zinc calenta). A més d'aquestes dues obres van rebre el premi de la Crítica Teatral de Nova  York: The Glass Menagerie (El zoo de cristall) (1944) i The Night of the Iguana (La nit de la iguana) (1961). La seva obra de 1952,  The Rose Tattoo  (La rosa tatuada) (dedicada al seu company, Frank Merlo), va rebre el Premi Tony a la millor obra. Els crítics del gènere  sostenen que Williams escrivia en estil gòtic meridional.  És  conegut  mundialment  perquè  moltes de les seves obres han estat filmades.

A Streetcar Named Desire (Un tamvia anomenat Desig, 1947) 

Dirigida per Elia Kazan 

Suddenly, Last Summer (De repente, el último verano, 1959) 

Dirigida per Joseph Markiewicz

The Night of the Iguana (La noche de la iguana, 1964) 

Dirigida per John Huston 

Cat on a Hot Tin Roof (La gata damunt la teulada de zinc calenta, 1958)

Dirigida per Richard  Brooks

LA DONA PERSONATGE
Eugene O'Neill

(Nova York, 16 d'octubre de 1888 - Boston, 27 de novembre de 1953) va ser un dramaturg nord-americà, Premi Nobel de Literatura i quatre vegades (una d'elles de manera pòstuma) guanyador del Premi Pulitzer. Més que  qualsevol  altre dramaturg,  O'Neill va introduir un realisme dramàtic que ja havien iniciat Anton Txèkhov, Henrik Ibsen, i August Strindberg en el teatre nord-americà. En general, les seves obres compten amb personatges que viuen en els marges de la societat, i que lluiten per mantenir les seves esperances i aspiracions, encara que solen acabar desil · lusionades i caient en la desesperació.  Explora en les parts més sòrdides de la condició humana. La primera representació d'una obra d'O'Neill, Beyond the Horizon (Més enllà de l'horitzó), a Broadway el 1920 va ser un èxit absolut i li va valer a O'Neill obtener el Premi Pulitzer. Les seves obres més conegudes són Desire Under the Elms (Desig sota els oms, 1924),  Strange Interlude (Estrany interludi,1927)  amb el qual  guanya el Pulitzer per tercera vegada,  Mourning Becomes Electra (A Electra li senti bé el dol, 1931), on es nota la influència del drama grec,  The Great God Brown (El gran Déu Brown,1926) on un poeta i un racionalista  s'enfronten, i la seva única  comèdia  Terres  verges, una malenconiosa reescriptura de la infància que hagués desitjat  tenir. El 1936, obté el PremiNobel de Literatura. Després d'una pausa de gairebé una dècada, O'Neill escriu l'obra The Iceman Cometh (Arriba l'home de gel, 1939)  L'any següent A Moon for the Misbegotten (Una lluna per al bastard) és un fracàs, només serà vista com a la seva millor obra,  deu anys més tard. Long Day's Journey Into Night, va ser escrita en 1941, estrenada l'any 1956. L'escriptor i dramaturg Eugene O'Neill narra la seva vida de manera autobiogràfica: Un ambient familiar explosiu, amb una mare addicta a les drogues, un pare sumit en l'alcoholisme després adonar-se que ha deixat de ser un actor famós, i un germà major emocionalment inestable.

Long Day's Journey Into Night (Largo viaje de  un día  hacia la noche, 1962) 
Direcció  Sidney Lumet .

Federico García Lorca 

El teatre de García Lorca és poètic, es desenvolupa en espais mítics o presenta un realisme transcendit,  que afronta  problemes  substancials de l'existir.  Sobre  Lorca  influeixen el drama modernista  (d'aquí deriva l'ús del vers), el teatre lonesco,  el calderonià,  i la tradició dels titelles. La producció dramàtica de Lorca pot ser agrupada en quatre conjunts: farses, comèdies  «irrepresentables» (segons l'autor), tragèdies i drames. Entre les farses, escrites entre 1921 i 1928, destaquen La zapatera  prodigiosa,  en la qual l’ambient andalús  serveix  de suport al conflicte cervantí, entre imaginació i realitat, i Amor de don Perlimplín  Belisa en su jardín, complex ritual d'iniciació al amor, que anuncia els«drames irrepresentables» de 1930 i 1931: El público i Así que pasen cinco años,  les seves dues obres més hermètiques, són una indagació en el fet del teatre, la revolució i la presumpta homosexualitat -la primera- i una exploració -la segona- en la persona humana  i  en el sentit del  viure. Conscient de l'èxit dels drames rurals poètics, Lorca elabora les tragèdies  Bodas de sangre (1933)  i  Yerma (1934), conjugació de mite,  poesia i substància real. Els problemes humans determinen els drames. Així, el tema de la «soltera» espanyola: Doña Rosita la soltera, a 1935, o el de la repressió de la dona i la intolerància a La casa de Bernarda Alba (1936),  per a molts l'obra mestra de l'autor.

La casa de Bernarda Alba (1987)  Direcció: Mario Camus