L'arrelament dels diferents mites en el si d'una societat ha desenvolupat al llarg del temps una mitologia enciclopèdica sintetitzada en un mite total que descriu i explica el tarannà d'aquesta societat: tradicions, deures i formes de relació social i religiosa, etc. Curiosament, la pròpia societat que l'ha creat, sovint ignora que és un producte de factura pròpia i hom atribueix el seus orígens a una revelació divina o d'avantpassats de gran autoritat moral; és el cas dels llibres Veda de la Índia, inspiradors del budisme, del Coran o llibre fonamental de l'islam o de l'Antic Testament inspirador del judeo-cristianisme. La religió, en aquest sentit, és el mite de la incumbència últim ja que relaciona la humanitat amb el més enllà (altres éssers, altres espais, altres temps).
La filosofia judeo-cristiana, de caràcter sincrètic, defineix el pensament ètic del món occidental. La literatura de cada comunitat o estat, dins d'un mateix mite de la incumbència, reflexa les peculiaritats d'una cultura, les precisions d'un món descrit explícitament: Un país, un espai rural o urbà i dins d'un d'aquest: un ambient laboral, domèstic, familiar, social, etc. Si bé es tracta d'un marc on aparentment res és descarta, hi ha una moral molt estricta comunament acceptada, que fa sigui sancionada o premiada l'actuació dels personatges al final d'una història. Els lectors o espectadors ens quedem amb «mal cos» quan una narració no finalitza com hem après que era lògic: recompensant la bondat i condemnant la dolenteria. Quan no ha estat així, sembla que no ha hagut un final feliç perquè no s'ha aconseguit retrobar l'harmonia i l'ordre moral que havien estat capgirats durant el temps del relat. ¿Per què, sinó, ens sentim decebuts, de fet ens sembla un guió estrany que, des de un punt de vista maniqueu, que hi hagi de morir, o que pateixi sense ser justament venjat, el protagonista considerat moralment escaient que, a més, està representat mitjançant una metonímia estètica, és bell, bella i amb simpatia o nogensmenys amb una personalitat atractiva -també en un sentit estètic generalment acceptat- en una història? I, en canvi, què lògic i inclús tranquil·litzant i gratificant resulta la mort o el càstig de l'antagonista, que ha fet la vida impossible al que s'havia erigit com a paradigma positiu en el discurs narratiu!
El mite, el conte popular, la llegenda i la narració literària o cinematogràfica, en general, tenen una estructura semblant: contenen una història -de més o menys llargada- , hi ha una presentació dels personatges, segueix un plantejament, un nus, un moment climàtic o de màxima tensió i un desenllaç; però cada gènere té una significació diferent. El mite o la llegenda pretenen explicar una seqüència de la vida passada d'un personatge del que s'assegura la seva existència real i que la tradició ha convertit en un ésser superior (un déu o un enviat dels déus) i, per tant, té un caràcter arquetípic; el conte o la novel·la creen personatges que si bé poden contenir trets propis del model mitològic, han aconseguit un perfil més humanitzat i la trama està vinculada a la vida domèstica. El mite d’Èdip és un, però són moltes les històries en les que els seus personatges emulen i pateixen les conseqüències del mite adípic. Segons Bettelheim (1975), en els contes meravellosos, la mare bona s' identifica amb el període pre-adípic de la nena i la madrastra al adípic. Recordem per exemple, Blancaneus que és enverinada per la pròpia madrastra perquè sent gelosia de la seva bellesa i li fa por de tenir-la com a competidora, davant dels possibles pretendents. Per contra, els nens, durant el període adípic, més que decebre's per el comportament del pare i veure en ell un enemic (el pare en general està llunyà) projecten els temors en monstres, dracs o gegants.
El significat d'un mite es reitera, de forma sintètica, al llarg de tota la narratologia popular i d'autor, adoptant formes que siguin intel·ligibles per interpretar el fet considerat exemplar, per part dels destinataris de cada època, amb la finalitat d'unificar, afermar, i consolidar l'ètica i el procedir moral d'una societat. L'Odissea d'Homer, per exemple, presenta el mite d'Ulisses literaturitzat, reprès a L'Eneida per Virgili dins de l'Èpica llatina i re-escrit a l'Ulisses (1920) de Joyce i re-situat al Dublín de començament de segle. La tradició literària recull i destil·la, de forma metafòrica, el substrat del pensament i de l'actuació del poble on ha sorgit l'obra i l'exemplifica mitjançant històries creïbles, molt sovint inspirades de la realitat. La literatura d'una època és la manifestació artística que expressa com és i pensa la societat d'un moment donat dins d'un conjunt de d'estats polítics que es mouen en semblants paràmetres ideològics, malgrat les diferències idiomàtiques o les distàncies geogràfiques.
La majoria de narracions tradicionals castiguen la gelosia, la mentida, l'enveja, el robatori, la covardia... la violència gratuïta. Es premia la bonhomia, la sinceritat, la generositat, la obediència, l'amor, la valentia, l' astúcia... La petit heroïna quotidiana, si és hàbil, pot aconseguir el que altres més poderosos que no saben fer i així dominar a l'altre, encara que tingui més recursos. La pedagogia ha estat interessada des de sempre pel caràcter moralitzador de la literatura destinada als infants i adolescents per la seva capacitat d'arrelar, mitjançant exemples, la noció de qualitat i defecte, de bé i de mal moral socialment admesa. Malgrat que la realitat no té un caire nítidament maniqueista i, en general, es dibuixa una extensa franja d'atenuants entre els dos pols ètics i, difícilment a simple vista es pot distingir el que diem «bo» del considerat «dolent», dins d'una obra literària, es desbrossen els matisos: amb unes pinzellades narratives, s'entén fàcilment quina és l'actuació del o la protagonista i dels que tenen el paper d'antagonista. En aquest sentit, no hi ha gaire diferència entre gran part de les produccions fetes i pensades per adults, sobre tot les oferides al gran públic i les que es dissenyen per al mon dels infants. De fet, els conceptes de virtut i vici són introduïts dins de cada un de nosaltres, des de l'infantesa, pel judici de valors verbalitzat que constantment ens envolta: el que es diu i es fa en l'ambient familiar respecte qualsevol actuació susceptible de ser catalogada -això està bé, això està malament, no facis..., els nens macos, les nenes maques no fan...- o el premi o la sanció en si de l'escola – està molt ben fet, etc. o..., això no es diu, això no es fa, ets dolenta, ets lletja. Moltes vegades reforçat pel càstig: Si no et portes bé no farem... no sortirem... etc. Afermats mitjançant les històries que de forma sintètica recullen exemples del que passa a causa del procedir del protagonista o de la protagonista.
. El mestre és el que sap. En una societat oral és el que recorda fets, batalles, conquestes. Coneix proverbis, oracles, eixarms. Sap el nom dels déus, de reis, de les estacions, dels dies “fastes” i “nefastes”, etc. . De l'articulació del mite de l'incumbència devé la manera en que es vertebra una societat concreta en els aspectes relacionats amb la legislació, la política, la literatura, etc. Conseqüentment, el mite de la incumbència està directament relacionat amb el que s'estableix socialment i es converteix en veritat més per osmosi, que mitjançant del raonament analític i deductiu; per tant, el llenguatge de la incumbència està vinculat al llenguatge de la creença. El conte popular, meravellós, de fades, és universal. Vinculat o no al mite, ajuda a entendre el mon i facilita un millor coneixement d'un mateix i dels altres. Seguin a V.Propp (1928) el conte tradicional sempre té una estructura semblant. Comença de forma imprecisa: Un temps llunyà, fa moltíssims anys... Espai sense descriure: Una casa molt pobre, una cabanya, un palau, un gran un castell... Compte amb pocs personatges, en general no més de cinc o set, caracteritzats sense ambigüitats: són bons o dolents, pobres o rics, nens, joves o vells. El protagonista: masculí o femení sense noms ni cognoms propis, ni edat determinada: Una nena petita, de pocs anys, etc., Els noms que l'autor els adjudica, freqüentment, són transparents, clars respecte a l'activitat o característiques dels personatges: Caputxeta Vermella, Ventafocs, Rínxols d'Or... tenen unes qualitats ben marcades: Bellesa, bondat, pobresa, desgràcia per no ser estimats, etc. La protagonista o el protagonista sempre tenen qualitats positives. Surt de la casa paterna per diferents motius: conflicte familiar inicial, desig de millorar la situació econòmica, afany d'aventura i, durant el viatge s'haurà d'enfrontar-se a adversaris; forces negatives que semblen invencibles pel seu caràcter màgic: Bruixes, gegants, ogres, dracs, encanteris; elements incontrolables que posseeixen una força superior a la del heroi o heroïna. Durant el procés iniciàtic passarà per unes proves difícils: por, gana, son, angoixes, lluites... Freqüentment, la mateixa acció es repeteix tres vegades. La primera i la segona vegada, el protagonista sempre fracassa. A la tercera, amb l'ajuda d'uns elements màgics i amb humiliat, habilitat i astúcia que abans no havia encertat a utilitzar adequadament, aconsegueix lliurar-se del problema; finalment, obté el premi desitjat: El regne, la ma de la princesa o el príncep, la riquesa que li faltava, tornar a casa havent desaparegut el problema inicial.... En la realitat, és el pas d'una immaduresa inicial, símbol de la infantesa a una personalitat madura i harmònica capaç de controlar les pulsions abans incontrolables.
Alguns contes moderns segueixen l'esquema dels folklòrics : móns fantàstics amb un cronotopus sens connotar, amb uns personatges llunyans, etc.; però, el contingut d'una majoria d'històries escrites en l'actualitat, difereix bastant dels tradicionals perquè, freqüentment, tracten temes tangibles, semblants als que pot tenir el destinatari d'una història, ara. L'espai, el temps i els costums són també, en general, més familiars i conegudes. Passen a ciutats o pobles identificables i en un temps pròxim.
